Manali i trajecte fins a Bikaner

Comença un dia nou a Manali. Per sort torna a brillar el sol, així que m'aixeco aviat per aprofitar el dia.
He de fer el chekout del hotel i nose que fare amb la motxilla gran fins a les 16:30 que és l'hora en que em surt el bus cap a Delhi. Li pregunto al del hotel si puc fer el chekout més tard de les 12:00 i em diu que no, que hauria de pagar un altre nit, i no content amb això em diu que li he de pagar 600rp (2 nits) quan només hi he estat una nit. Vale que quan vaig arribar eren les 06:00 i encara era fosc, però a la pràctica hi he estat una nit. És veu que el hoteler de "cal llest" però el que no sap és que jo sóc de "cal rata". Finalment, després de discutir una estona m'he sortit amb la meva i he pagat una nit (300rp). Però el problema seguia sent que fer amb la motxilla.
He anat a esmorzar on ahir a la tarda vaig estar prenent alguna cosa, i el noi m'ha saludat amb un "HI MY FRIEND", suposo que haver-hi estat unes hores xupant-li wi-fi el dia abans li van fer agafar-me carinyo. He aprofitat el moment "retrobada" per demanar-li si podia deixar la motxilla allà fins a les 16:00, i amablement m'ha dit que cap problema. Ja tenia solucionat el tema de la motxilla. Davant de tanta hospitalitat li he dit que també aniria a dinar al seu restaurant.

Ja sense la motxilla a l'esquena, m'he dedicat a descobrir l'altra banda del riu (per si no ho havia dit, per Manali hi passa un riu). La caminata d'avui m'ha obsequiat amb noves perspectives dels paissatges de Manali, que un altre cop m'han semblat espectaculars. És increible el petit que et fan sentir.
Com hem va passar ahir, no paro de creuar-me amb nens que juguen al carrer i que em saluden al passar pel seu costat.






Sense temps a res més he anat a dinar, he agafat la motxilla i m'he dirigit cap a l'estació de bus.
Aquest cop havia reservat un bus privat ja que era un viatge de 14hores i no volia repetir l'experiència de l'altre dia. I quin bus... això si que era luxe!! Pantalla individual d'entreteniment multimedia, manta, aigua, seients reclinables, calefacciò i/o A/C. Tot per unes 1000rp. He pujat ràpidament i m'he sentat. Tenia l'esperança de veure els paissatges de camí a Delhi, però el bus sortia a les 17:00 i el sol s'amaga sobre les 18:00... Quan ja era del tot pessimista sobre les vistes dels paissatges,ha succeït un fenòmen natural... hi havia lluna plena! Potser no he vist els paissatges en tota la seva plenitud, però la llum de la lluna els ha iluminat el suficient per a que els pogués admirar. Fins i tot m'atreviria a dir que ha estat més especial d'aquesta manera. Veure la llum de la lluna reflexada en les aigües d'aquelles valls amb pics enormes escatxigats de les petites llums de les cases, no te preu. Per fer una comparació més gràfica, em vaig dir a jo mateix "això és el Nova York de les montanyes".
I així vaig estar unes hores, admirant les vistes que s'anaven presentant davant meu, fins que els vidres es van començar a entelar i la son em va començar a envair.

Ja al dia següent i havent arribat a Delhi, he agafat el tren que m'ha de dur fins a Bikaner. Al costat d'aquesta ciutat situada al Rajasthan, hi ha un temple ple de rates. Aquí és on vull anar.
Un altre viatge a l'esquena, ho se, no paro... però tinc ganes de veure-ho tot. Ja arribaràn els dies de descans.
Sentat en el seient del tren i al costat d'una finestra, la meva vista, com sempre, mirant el que em rodeja. Als pocs minuts d'arrencar, també he vist montanyes, però aquest cop eren montanyes de brossa. I no exagero gens. El més dur de tot, és que al costat, i fins i tot a sobre d'aquestes montanyes, hi havia nens jugant. Anaven descalços, alguns sense roba... en fi, India pais de contrastos.
Mentre el tren anava avançant, tot el que ahir eren arbres abundants i alts, ara són escassos i baixos, el que eren grans montanyes ara són grans plans, el que eren rius d'aigua s'han transformat en rius d'arena i matolls.





Benvingut al desert del Rajasthan.

Viatjant i descobrint Himachal Pradesh

Quin viatge amb autobus... 10h en un bus en el que era l'únic extranger, per una carretera de revolts, que per sort, al ser de nit no vaig veure. Un conductor que debia tenir pressa per anar a arreglar-se el bigoti, i un tram final on l'aire gelat de la nit del pre-himalaia entrava per algun forat d'aquell bus sense calefacció. L'única nota positiva és que com el bus estava ple, vaig haver de compartir viatge amb dos nois joves dels que em vaig fer coleguilla. Tot i així va ser una experiència que crec no repetiré.
Quan vaig arribar a Manali debien ser les 05:45 i estava gelat de fred. L'únic pensament que tenia al cap era trobar el hotel que havia vist a la guia i posar-me sota una montanya de mantes. El problema és que semblava que estigués tot tancat. Només baixar del autobus vaig preguntar a un senyor indi on es trobava l'hotel en el que volia probar sort, però ell me'n va oferir un altre. Com m'estava morint de fred, vaig seguir-lo fins l'habitació que m'havia dit, i després de donar-li un cop d'ull, m'hi vaig quedar. En aquell moment només volia entrar en calor. Vaig agafar un parell de mantes, em vaig posar el despertador i em vaig posar al llit sobre les 06:15 del mati.

A les poques hores em sonava el despertador. És hora de visitar la zona.
Manali és un poble bastant turístic, hi ha molt turisme d'esports d'aventura, trekkings, i els Indis que s'ho poden permetre venen a respirar aire fresc. La veritat és que m'ha sorprés per a bé. Pensava que s'assemblaria a la zona d'on venia, però és bastant diferent. El paissatge aquí s'assembla molt més a la idea que tenia del gran Himalaia. Els arbres són extremadament alts, em recorden a les típiques películes en les que la gent es perd dintre el bosc.


Quan a les montanyes que rodejen al poble...impressionants! tenen un relleu molt agressiu que m'ha fet sentir la força de la natura només observant-les.


Amb l'energia a tope per sentir-me priviliegiat de poder estar aquí, he començat a caminar i descobrir més d'aquest poble i d'aquesta meravella. He anat direcció el temple de que esta en mig del bosc, sens dubte l'ubicació on és troba el fa especial.





Posteriorment m'he dirigit cap a Old Manali, la zona més antiga del poble, on hi he trobat jugant uns nens tibetans i on un senyor budista que estava sentat en una terrassa elevada m'ha ofert fumar del seu tabac.


He hagut de rebutjar el seu oferiment perquè m'estava ofegant de cansament (els carrers no són plans precisament).
Tornant de Old Manali he entrat em un parc natural que hi ha entre les dos zones, Old Manali i Manali. El que comentava abans dels boscos de les pelis, s'ha confirmat inmediatament. Apart no hi havia ningú, i he pogut disfrutar del passeig tot sol. Quin privilegi i com he disfrutat!!





Quan he acabat el passeig del bosc el sol ja s'estava amagant i el fred és començava a notar, llavors he decidit d'anar a algun coffee bar a pendre alguna cosa i a conectar-me a internet.

Fins aquí la història d'avui.

Joanal por el mundo.

P.D. Demano perdó per les faltes que pugui fer, sóc nivell C així que tampoc és pot demanar molt.

Mcleod Ganj 26/10/12 i 27/10/12

El divendres va començar aviat, haviem d'anar a Mcleod Ganj, casa del Dalai Lama i poble on ho viu una gran comunitat tibetana, la majoria d'ells exiliats.
A les 07:00 ens aixecavem per anar a buscar un tren que ens havia de deixar a Pathankot, per des de allà agafar un bus que ens portava fins Daramshala i un cop allà vam compartir un taxi fins a Mcleod Ganj amb una parella de yankees (de california) que debien tenir uns 70 anys, no els hi vaig preguntar perquè és de mala educació. La veritat és que eren una parella molt maja. L'anecdota va ser quan el home em va començar a explicar tots els viatges que havia fet, que eren molts, i jo li vaig comentar si mai havia estat al Amazones, ell em va contestar amb un decidit "OF COURSE!! SO MANY TIMES!!, I LOVE AMIZONA", clar,jo vaig flipar, apart l'home portava la camisa tota estripada com si l'hagués atacat una anaconda. Però llavors el meu cervell és va posar en funcionament i vaig pensar que potser havia entès ARIZONA, i li vaig dir "ARIZONA NO, AMAZONA" i el home es va posar a riure, "OK OK, I'VE NEVER BEEN IN AMAZONAS, I DON'T LIKE MOSQUITOS". Coses del meu accent quan parlo anglès.
Després de tants viatges i la conversa amb la parella de yankees, vam arribar a Mcleod Ganj a les 16:00 pasades. Aquest poble sembla un altre pais, es com una bombolla. Els canvis que vaig notar respecte el que he vist fins ara de l'India,van ser, la temperatura (fa una mica de fred),la gent que hi havia al carrer (molts tibetans amb les seves túniques i molts guiris amb les seves motxilles i càmares), la vida al carrer (aqui molt més calmada, sense tants sorolls i acumulacions de gent, cotxes, vaques, animals, merda...) i per últim el paisatge (rodejat de montanyes). Així que amb la sensació d'estar amb un altre pais vam anar a dormir al hotel, no sense abans compartir una xerrada amb els companys de l'habitació comuna que haviem agafat per 120rp (menys de 2 euros).


Dissabte l'hem dedicat a conèixer la zona, el poble és molt petit, per tant caminant una mica el pots veure tot. Hem visitat el temple budista, la casa del Dalai Lama, un parell de temples més i hem acabat de recórrer els carres de Mcleod, els qual estan plens de botiguetes, restaurants, internet cafés, hostels, bars... Dels temples he de dir que són una explosió de colors!!
La mala notícia del dia és que la Carmela s'ha posat malalta, esta constipada i amb una mica de febre, així que després de dinar ha anat a l'habitació a dormir. Jo per la meva part, i sabentme greu lo de la Carmela, m'he dedicat a buscar un bus per marxar avui mateix cap a Manali, el meu próxim destí. En principi haviem d'anar junts amb la Carmela, però ella es quedarà a Mcleod ja que vol anar a unes xerrades que fa el Dalai Lama a partir de Dilluns i jo ja tinc planificada la ruta que de moment no vull canviar. En definitiva, a les 20:00 he d'agafar un bus que tarda 10h fins a Manali.


I fins aqui les aventures del Joanal por el mundo. Més i nose si millor, pròximament.

Amritsar 25/10/12

Després d'un llarg viatge amb tren, en el que vam compartir "habitació" amb un senyor molt agradable, hem arribat a Amritsar. Només sortir de l'estació ens aborden 10 homes oferint-nos els seus serveis de taxista. No ens podem resisitir als seus encants i un rickshaw ens porta fins al Golden Temple, que básicament és el que venim a veure. El rickshawero ens deixa a l'entrada del temple, però abans d'entrar hem de buscar habitació. La Carmela va llegir que hi ha uns llocs on els Sikh t'acullen i et donen llit (s'accepten donacions). Sabem més o menys on estan i després de preguntar a un parell de persones, en trobem un. Només entrar apareix un jove Sikh que ens acompanya a l'habitació. És una habitació compartida amb més viatjers com nosaltres i on dormim tots en un mateix espai. És com estar de convivències però amb gent de tot el món.

Un cop deixada la motxilla a una gixeta, agafo la càmara i vaig directe al Golden Temple, el qual esta a 50m de l'habitació. Per entrar et fan treure les sabates,tapar-te el cap i llavors has de passar per un canalet on hi ha aigua i has de mullar-te els peus. Un cop ho has fet tot camines uns 10 metres i et trobes el temple. Allà esta, perfecte, impolut, brillant, res comparat amb el que he vist de l'India fins ara. Quan l'he vist he pensat: "GUAU!" tot seguit he pensat: " GUAU...GUAU!!" i tot seguit m'han tirat un pal i m'he posat a còrrer per buscar-lo i portar-li al amo jajjaj no, enserio, és un temple molt bonic, un recinte d'uns 10.000m2 (a ull eh) on la gent et fa sentir el sagrat que és aquest lloc i l'adoració que li tenen.

Jo hem quedo molta estona, tirant fotos, contemplant el temple i la seva gent. Els nens i no tant nens hem demanen que els hi faci fotos i molts cops hem sento com un famós, perquè molta gent em tire fotos a mi i s'hem queda mirant. En cap moment em fan sentir incòmode.

Havent vist la posta de sol al temple i amb 200 fotos a la càmara arriba el moment de tornar a l'habitació per deixar els gadgets i anar a menjar alguna cosa. A la Carmela li ve de gust menjar fruita i jo no tinc massa gana així que la seva idea em sembla bé. Abans volem veure a la gent que menja un macromenjador que hi ha al costat de l'habitació. És un menjador on la gent pot menjar sense pagar, diguem que els Sikh donen menjar i sostre a tothom. La curiositat ens porta a entrar al recinte amb l'esperança de veure com funciona el menjador, però no sabem com, acabem amb una plata on ens donen cullera i vas. Ja estem dintre de la cadena del menjador i ara no sabem com sortir-ne... pasem de la zona on reparteixen menjar i arribem a la que et recullen la vaixella (bruta clar), la nostra esta impoluta jajaja jo sóc el primer en donar-li i el senyor que me la recull m'espera amb un somriure d'orella a orella, fins que s'adona que brilla més que la calva de koyak i em comence a cridar "kksujn jjudjjn ksksi!!!!!" no m'enterava de res, pero vaig deduir que no li havia sentat molt bé, així que vaig decidir fer-me el tonto i fer veure que no havia vist la zona on repartien el menjar. Al senyor li va canviar la cara i amablement ens va acompanyar a que ens possesin menjar als plats. Total, que vam acabar sopant allà i de la fruita nunca más se supo.



Un altre capítol de Joanal por el mundo.

Passeig per Delhi 24/10/12

Avui el dia ha començat a les 08:00 del matí, quan m'he despertat degut a que els del hotel han encès la tele i el volum estava a tota pastilla. Es veu que estan enganxats a una telenovela India... Després del magnífic despertar, dutxa en aquell bany (no hase falta desir nada mas), motxilla a l'esquena i ja amb la Carmela ( la noia gallega del foro) hem decidit anar caminant a tot arreu.

No havia vist mai el que els carrers de Delhi t'ofereixen; merda (literalment), merda de bruticia, olors, animals, gent, i algun malfactor que m'ha intentat obrir la motxilla, però les meves facultats anti-cacos m'han ajudat i l'he enganxat. Tot s'ha solucionat amb una mitja volta a la velocitat del vent i un killo "QUE HACES?!! EH? QUE HACES??!!" amenitzat amb la oberta i alçada, preparada per donar-li un "mantecao" a lo Bud Spencer. Deixant de banda aquest petit incident, hem arribat al Red fort, tot seguit a la mesquita de Lama Masjid i posteriorment a la tomba de Gandhi, en la que saber que esta allà enterrat, et produeix una sensació de pau.

Quan hem acabat les visites el sol s'estava ponent i hem decidit agafar un tuk-tuk ja que el hotel estava bastant lluny i no voliem que ens agafes la foscor. Que explicar del viatge amb tuk-tuk que no s'hagi explicat ja. Es un videojoc, es un viatge que el definiria entre suicida i molt suicida és supersuicida. Ha estat un constant d'esquivaments, com quan vas caminant, pero aquest cop a 50 o 60km/h dins un casicotxe destartalat. Sens dubte he disfrutat del trajecte. Hem despedeixo del tuktukero amb un "Goobye Schumacher" i ja són les 20:00. Ara ens toca esperar ja que el nostre tren que ens ha de portar a Amristar no surt fins a les 03:25.

Primeres impresions

Després d'un llarg viatge de més de 13 hores, per fi arribo a destí. Al aeroport després d'uns minuts de "suspense" acaba sortint la maleta per la cinta, ufff ... he sigut dels ultims i ja em temia el pitjor. Un cop amb les maletes a sobre, em dirigeixo a buscar el metro que m'ha de portar a l'estació de trens de New Delhi, però després de preguntar-li a un noi de la neteja, em diu que esta tancat per obres. Decideixo preguntar a un altre noi que hi ha per allà, i em confirma que esta amb obres però que tinc un bus que per 75rp em deixa a l'estació, així que no m'ho penso i vaig com un "rayo" cap al bus. Sóc l'únic no Indi que va al bus i el revisor molt amablement em diu a la parada que he de baixar.
Ja sóc a Delhi!! Puc afirmar i afirmo que hi viu molta gent!!

Un cop orientat, camino fins el carrer MainBazar mentres vaig esquivant cotxes,motos, rickshaws, tuktuk, gent, bicis, autocars.... tots ells una mica kammikaze, pero he decidit que aniré més decidit que ells, i sembla que funciona, quasibé ni m'aturo per creuar.
Arribo a MainBazar i trobo el primer "hotel". És el CAPITAL RESIDENCY. Pujo unes escales que semblaven les de mordor (per lo empinades que estaven no perqué hi hagués orcos) i li dic al recepcionista que busco dos habitacions individuals, una per mi, i l'altra per una noia que arriba per la tarda/nit (pels qui no ho sabieu, mitjançant un foro, vam quedar amb una noia que fariem el primer tram de viatje de la India junts). M'ensenya les habitacions (guapes,guapes..... i els banys encara més, balgate puro lujo!), aparaulem el preu i com porto un cansament important em sembla tot perfecte perqué necessito estirar-me una estona.

Deixo les motxilles i a sobre el llit vec que hi ha algú... És una cucaracha! que poc he tardat a veure'n una jajaja en fi, li foto dos osties i la mato, a cascarla a un altre costat neng.

Són les 16:00 i feta la migdiada, decideixo aixecar-me i anar a menjar alguna cosa, pero...sorpresa! Esta diluviant! Doncs res, a esperar que pari. Als 20 min la pluja para i surt el sol, agafo la motxilla i a caminar. En el mateix carrer del hotel hi ha moltes botigues i aprofito la tarda per menjar alguna cosa, treure diners d'un caixer i comprar una targeta sim India. Ara si que ja ho tinc tot. Durant les "compres" ja començo a observar un troç de la India. El carrer, segons en quins llocs, té un pam d'aigua, esta a rebentar de gent, vec les primeres vaques, gossos, i les primeres persones les quals no han tingut sort i els ha passat alguna desgracia... una d'elles no podia caminar i es movia caminant amb els braços, i com he dit abans, amb un pam d'aigua al terra... coses de la India, ja venia avisat.
I fins aqui el rotllo d'avui, que l'he escrit perqué un altre cop s'ha posat a ploure i m'he tancat a l'habitació del hotel.

Abraçades.

Joanal por el mundo.

Fins aviat

Només queden hores per embarcar en un avió direcció a una aventura, a una experiència, a un viatge a altres terres i cultures. Aquesta proximitat, ha provocat que tot el que fins ara era quotidià (conduir fins a casa, dormir al meu llit, veure a la meva familia i amics o simplement obrir els ulls i mirar el meu voltant) es convertis en excepcional. Estic posant els 5 sentits en valorar el que m'envolta, en intentar retindreu en la meva retina per després poder visualitzar-ho quan estigui en llocs totalment diferents. I fent això m'he adonat de lo magnífic que és el món en el que visc.

Porto tres dies molt intensos. Dissabte va ser l'últim dia a la feina i em vaig despedir dels meus companys i amics, als quals trobaré a faltar, cosa que no em passarà amb la feina. Al acabar la jornada laboral, vaig agafar el cotxe i direcció Balaguer. Va ser un viatge diferent, no vaig parar d'observar tot el que la carretera m'anava mostrant, com si no hagués fet mai aquell camí. Un cop al poble, ja de nit, vaig poder compartir taula, amb la meva familia, i com sempre m'ho vaig passar de p... mare (una abraçada Hachi i Helena). Diumenge ja ha sigut més hardcore... les despedides de la Bel i Javi primer, i la de la meva mare, germà i cunyada després, se m'han fet molt difícils...només us puc dir que us estimo! i que ens veiem a la tornada. I avui dilluns... també esta sent hardcore. Primer despedida de la més makey, després de la parella més makey i ja per últim, al aeroport, despedida del més makey.Us trobaré molt a faltar makeys!! I enmig de tantes despedides, els nervis s'han apoderat de mi, crec que no havia dit mai tants cops "nose si em deixo algo" i em persegueix la sensació de que m'oblido d'alguna cosa... esperem que es quedi en això, en una sensació.

Ja des de davant de la porta d'embarcament, vull agrair a tothom pels bons desitjos que m'heu donat, alguns en persona i altres via telèfon o internet, a tots, MOLTÍSSIMES GRÀCIES! Seguim en contacte i FINS AVIAT.