Comença la ruta per les illes del golf de Tailàndia. Koh Tao

Avui hem tingut un viatje bastant llarg. Una estona en minibus, una altra en bus, i l'últim tram en vaixell. Sinó recordo malament, en total hauràn estat unes 10 hores.
Hem arribat a Koh Tao per la tarda, i sota un cel ennuvolat que amenaçava en deixar caure aigua en qualsevol moment. Tocava fer el més important al arribar a un lloc, buscar on dormir. El port on atraca el vaixell es troba en la platja principal de l'illa i on hi ha gran varietat d'ofertes d'allotjament, així que amb les nostres companyes de viatje (les motxilles) i guiats per la Lonely Planet ens hem encaminat en la búsqueda del bungalow barat.
Finalment, després de caminar una bona estona i escassos d'aire per respirar, hem trobat més o menys el que buscàvem. Un bungalow al costat de la platja per el que hem pagat 500bt. L'única pega és que no te aigua calenta, la noia ens ha dit que no funciona. Hem deixat les nostres pesades companyes de viatje a l'habitació i nosaltres hem anat a reservar alguna inmersió en algun dels milers centres de buceig de l'illa.
Koh Tao és famosa per les seves aigües cristalines,plenes de vida i també perquè és aquí on la gent ve a treure's el títol de submarinisme,ja que és una mica més barat que a la resta dels llocs.
Durant la caminada per reservar inmersions ha començat a ploure. En la zona de les illes on volem anar és época de monzons, però molta gent de la que ens hem creuat,ens ha dit que el temps és boig i que també és possible que faci sol, tant de bo tinguin raó.
Després d'entrar a preguntar a uns quants centres, finalment hem contractat dues inmersions per demà al matí.
I poc més hem fet avui, passejar una mica per la zona més al nord de la platja, on hem sopat i on hem vist un spa on demà segurament caurà algun massatje.

A l'endemà al matí ens posem en marxa per anar a fer submarinisme. El temps no acompanya massa, tenim el cel un altre cop ple de núvols, però tenim l'esperança que aquestes aigües tinguin més visibilitat que les últimes on vam estar.
El punt de trobada és tot just darrere el centre de buceig, allà ens donen tot el material i un petit bot en porta fins a un vaixell més gran des d'on farem les inmersions.


Aquest cop el nostre guia és un noi Argentí que és diu Sebastian.


Un altre cop hem tingut sort, perquè és molt enrotllat a la vegada que esta una mica boig jajaja.
Equipats ens hem anat tirant un a un a l'aigua (erem 5 més el Sebas) des de la popa del vaixell.


Jo he sigut l'últim, i gràcies a això tots han pogut disfrutar del meu "planxasu". Una modalitat per entrar a l'aigua amb tot l'equip de buceig és el "pas de gegant". És tracta de fer un pas molt llarg, perquè tot l'equip que portes a l'esquena no piqui contra el vaixell.


Doncs bé, a l'hora de fer el pas de gegant, el peu de recolçament m'ha relliscat, i en ves de caure de peu he caigut de morros. Tot un espectacle que han pogut disfrutar en primera fila els assistents.
Deixant de banda l'anècdota del "planxasu"l tot just posar el cap sota l'aigua, hem pogut comprobar que aqui si que hi havia bona visibilitat. És una gran notícia perquè sota el meu punt de vista, tenir una bona visibilitat canvia totalment una inmersió.











Amb la bona visibilitat com a bandera, han estatdos grans inmersions i hem pogut disfrutar del fons marí de l'illa de Koh Tao.











Al acabar la segona i última inmersió, ha començat a ploure i la pluja ja no ens ha deixat en quasi tot el dia.

Per la tarda, tal com haviem parlat el dia abans amb l'Oscar, ens hem permés el luxe d'un massatge. Un luxe que ens ha costat 10 euros 1 hora. I això que hem anat al més car, ja que en aquest spa, el massatge te'l fan en una habitació on estas tu sol, en canvi els demés centres on ofereixen massatges, te'l fan en una sala oberta i plena de matalassos al terra, on fins i tot la gent del carrer et pot veure.
Com a nous hem sortit del spa, han sigut els 10 euros millors invertits de les últimes setmanes.
Només quedava anar a menjar alguna cosa i després fer algun beure per la zona amb més moviment de la platja per fer un dia complet.
Ahh a tot això la pluja ens seguia a tot arreu.

L'inteció de demà, si fa bon temps, és llogar una moto i recòrrer la petita illa. Esperem que el temps ens doni un respir.

Chao lenguao

Dia de relax per marxar cap al golf de Tailàndia

L'últim dia a Railay l'hem dedicat a descansar en una de les seves meravelloses platjes. La Phra Nang cave beach.
Hem escollit aquesta platja perquè diferents persones ens l'han recomanat i no esta molt lluny d'on ens trobem allotjats.
Ens ha costat lo nostre trobar-la... hem caminat durant molta estona i no la trobàvem. Per sort, ahir durant la tornada de l'excursió li vaig fer una foto i gràcies a aquesta foto ens hem adonat que estàven caminant en direcció contrària. Finalment, més tard del que esperàvem hem arribat a la platja. Hem caminat una mica per inspeccionar el terreny i ens hem posat sota l'hombra d'un arbre. Tot seguit ens hem posat dins l'aigua per refrescar-nos. La platja és una passada, no te res a envejar a la famosíssima Maya beach de la peli del Di Caprio ( és la foto on surto saltant). La barreja de sorra blanca, aigües de color maragda, i les grans roques i acantilats, fan sense cap dubte un cocktail perfecte.





Després de la capbussada, amagats sota l'hombra que ens proporcionaba l'arbre, ens hem marcat una migdiada de les que fan història. Hem estat una bona estona dormint fins que se'ns ha obert la gana.
Estar en un lloc tant bonic i haver de marxar per dinar fa una mica de mandra. Que podem fer? Doncs en aquesta platja hi ha bots/restaruants, és a dir, no fa falta que et moguis de la platja per dinar.


Tot un luxe a preu de saldo (hem dinat per 2 euros).

Acabats de dinar, hem estat una estona més a la platja, sense fer res en especial, simplement descansar i disfrutar dels plaers d'un pais tropical.





Quan ens hem cansat de la platja, hem tornat a l'habitació a canviar-nos de roba, ja que volem anar a veure la posta del sol a un view point, en el què per accedir-hi has der pujar un "camí" ple de fang.
La mala notícia és que el cel es començava tapar i semblava que en qualsevol moment podia començar a ploure. La pluja faria encara més difícil la complicada pujada al view point. Com no teniem res millor a fer, ens hem posat les sabates de trekking i sota l'amenaça de la pluja hem sortit de l'habitació per anar al view point. A lo loco.
El view point deu estar a uns 80 metres d'alçada i la major part del camí l'has de fer ajudat per una corda que han posat allà.


Sense aquesta corda, molts trams del camí només serien aptes per escaladors.
Després d'uns 20 min de pujada, amb les mans i la roba plens de fang, hem arribat al view point. Les vistes de la península son espectaculars, però m'ho he passat tant bé pujant, que si haguessin sigut una caca, no m'hagués importat.





Voliem veure la posta de sol des de la posició privilegiada en la que estàvem, però com el cel estava tapat, i estava plovent, hem marxat abans del previst.
La baixada del súpercamí també ha estat molt divertida, i fins i tot diria, que ha estat més difícil que pujar.
Xops i plens de fang per tot arreu, hem tornat a l'habitació, i aquí ha arribat un altre moment increïble. Una dutxa d'aigua calenta.
Després hem anat a sopar, i no molt tard a dormir, ja que demà a primera hora del matí, marxem cap a Koh Tao, una petita illa del golf de Tailàndia on volem fer submarinisme.

Chao colacao.

Direcció Peninsula Railay

A la despedida del dia abans, la Cristelle, ens habia dit que el taxi ens passaria a buscar sobre les 07:45. Hem estat esperant més d'una hora i el taxi no ha aparegut. Hem trucat al noi del centre de buceig i mig adormit ens ha dit que havia tingut problemes amb la reserva i que no podriem fer buceig. En part ens ha anat bé, ja que ha estat tota la nit plovent, i molta estona de la que hem estat esperant també ho ha fet.
Amb la mala notícia ens em posat en marxa. La nostra estada a Phuket es debia bàsicament al buceig i com no en podiem fer, hem decidit marxar l'abans possible cap a la peninsula de Railay.
Primer hem hagut d'agafar un bus, després un minibus i finalment un bot. Arribar fins allà ens ha portat mig dia.



Quan hem arribat a Railay la calma regnava en aquell paradís tropical. Platjes d'aigua turquesa, envoltades de densa selva i roques espectaculars. A Railay només s'i pot accedir en bot, així que no hi ha cap tipus d'automòbil en tota la zona.
Quedava però trobar habitació. El bot et deixa a la platja del oest i la zona on volem dormir es la del est, ja que els allotjaments allà són més barats. Càrregats amb les motxilles, caminant enmig del que fins ara no havia vist mai ( arbres amb arrels espectaculars, fulles del tamany d'una taula de menjador), hem arribat als bungalows on voliem passar les nits. Suats i cansats, la noia ens diu que ho tenen tot ple.... sembla que avui no és el nostre dia. En fi, torna a càrregar la motxilla a l'esquena i caminant per on haviem vingut, ens aturem en un resort on també tenen bungalows. El noi/noia de la recepció ens diu que tots els bungalows estan plens, i només li queda una habitació que val.... 1500Bt!! (40 € ehhhhh!! és gravíssim!!) preveient que és possible que no trobem res, decidim quedar-nos.
Instalats en l'habitació de luxe i recent dutxats, marxem a la zona pija, la platja de l'oest. Allà hi ha restaurants, botigues, bars...
Al obrir la porta de l'habitació, el cel ja és fosc. No és massa tard, però la nit arriba bén d'hora, sobre les 18:00. De camí a la platja ens adonem que estem rodejats de guiris com nosaltres.
Abans de sentar-nos a sopar hem caminat la platja de punta a punta. No és tant llarga com la de altre dia, però sense dubte és molt més bonica. Tot just arribar a una de les puntes, hem pogut observar just davant nostre una altra platja. Hi havia llums i es veien bots. Semblava que només s'hi podia accedir per aigua, així que hem desistit d'anar-hi....fins que una parella d'alemans (Tobi i Annie) ens han preguntat pel camí que portava a l'altra platja. L'Oscar i jo ens em quedat sorpresos, pensàvem que no s'hi podia accedir a peu, i els hem preguntat que hi havia allà. Ens han dit que en aquella platja també hi ha llocs per menjar i que més tard hi ha festa. No ens ha costat massa seguir els passos dels alemans per anar a descobrir la platja, i els em acompanyat en la seva búsqueda del camí misteriós. El problema era que sabien que hi habia un camí, però no sabien on.
Tots quatre, equipats amb un parell de llanternes, ens hem adrentat per la densa i humida vegetació de la selva. Per un moment....que dic per un moment, quasi tota l'estona he estat amb els ulls ben oberts. No sabia si podien haver-hi "sanguijuelas", aranyes, serps, jaguars, panteres, etc...jajajja ara ric però els tenia de corbata.
A la poca estona hem trobat el que semblava un camí, i ho era, el problema és que ens portava de volta a la zona on estàvem. Que em fet finalment? Tornar on erem, pagar un bot i anar a la desitjada platja.
Quan em arribat hem vist que era una mica més petita de la que veniem però que hi habia molt moviment.
Hem vist un restaurant on feien el menjar a la brasa i davant de tals manjar no ens hem resisti i ens hem sentat. Ens hem menjat mig pollastre cadascú, estaba boníssim.
Després de sopar hem donat un volt per la sorra i ens hem quedat en un bar on tocaven música en directe, feien un espectacle de foc i de tant en tant focs artificials.





Sentats en la sorra em pogut disfrutar d'aquests moments sota un cel il.luminat per la llum de la lluna i les estrelles.
Al acabar l'espectacle, em tornat a quedar amb la parella alemana i em anat a la platja d'on vienem i on estàven tots allotjats.
Ha estat un dia amb un final inesperat.

El primer que fem al dia següent, és alçar-nos d'hora, per primer, reservar una excursió pel mateix dia, i segon, intentar trobar una habitació més barata. El primer objectiu l'assolim fàcilment, però el segon ens porta una mica més de problemes, ja que al primer lloc que anem segueixen tenint-ho tot ple. Per sort al segon lloc aconseguim un bungalow per 500bt.
Feina feta i ràpid ràpid cap a la platja que ens espera la llanxa de l'excursió. És una excursió d'unes 8 hores que ens portarà a l'illa Koh Phi Phi, a algunes illes més, farem snorkel i ens donaràn de dinar.











La conclusió final de l'excursió és: Recomano que no la faci ningú. Ens han portat a toc de xiulet tot el dia. Fins i tot en algunes illes en les que en el programa posava que visitariem, la visita ha consistit en tirar fotos durant 2 min des de la llanxa. Si que hi ha uns paissatges espectaculars i unes platjes paradisíaques, però el sentir-te com una anxova en aquella llanxa a reventar, i les presses durant tot el dia, li han tret tot l'encant.

De volta a Railay després de la megaexcursió i adonant-nos que no teniem diners per pagar el bungalow, i que a Railay no hi ha caixers, hem pujat a un bot que ens ha portat a Ao Nang, la ciutat més propera a Railay. El mateix bot ens hauria de passar a buscar a les 21:00 per tornar a Railay. Un cop a Ao Nang el primer que veiem és un caixer. Ja tenim solucionat el tema dels diners i ens queden 3 hores per tornar. Hem aprofitat la nostra estona a la ciutat per comprar algunes coses que ens feien falta. Roba, sabates, aigua. Mentres miràvem botigues ens ha entrat gana i hem parat a un Mc'Donalds a menjar alguna cosa. Tot just acabar de menjar, ens hem aixecat de la taula, i quan hem obert la porta i..... estava diluviant!! Ni ens en hem enterat...jaja. Sembla la típica tempesta de 15min, i com no ens hem emportat el impermeable ens toca esperar que pari. Passen 15 min, 30, 50, 1 hora, 1 hora i mitja!! Això no para, ni sembla que tingui l'intenció de parar.... Quin dia!! A les 20:30, quan ja no ens queda una altra que marxar si volem agafar el bot, que en los condicions del temps dubtem de que vingui, comencem a caminar sota la pluja. El camí fins a la platja no és molt llarg, però plou bastant fort. Intentem esquivar la pluja, posant-nos sota els balcons o entrades dels edificis. En una d'aquestes entrades, la qual estava perfectament enrajolada, el senyor Zebra s'ha fotut una d'aquelles ósties que no pots parar de riure. Fins i tot un grup d'autòctons que hi havia sota un paraigües s'ha partit el pit davant tant divertida escena.
Jo només he vist en el seu tram final, just quan el Zebra posava les mans a terra per amortiguar la caiguda sobre el cul, mentres relliscava degut a l'inèrcia que portava de la seva carrera. El protagonista l'ha descrit de la següent forma: Anava corrents per arribar a l'entrada el més ràpid possible, i quan he posat el primer peu, aquest m'ha relliscat, i a l'intentar mantenir l'equilibri utilitzant l'altre peu, també m'ha relliscat amb la conseqüent caiguda de cul i les rialles dels assistens.
JJAJAJAJAJA he estat mitja hora rient jajaja.
Entre rialles i la pluja hem arribat a la platja i a les 21:00 en punt, el nostre bot, per sort, estava allà. A les 21:05 el bot engegava motors i la pluja parava de caure. Llei de Murphy.

Un altre dia més a l'aventura de Joanal i Zebra por el mundo.

Chao Lenceslao.

Tailàndia

Tailàndia, nou pais, nova cultura, nous paisatges, nova gent, nous camins, nous horitzons, noves aventures, noves emocions, tot un món nou. Passar d'un pais a l'altre, t'omple d'energia, tens la sensació que tot torna a començar. És una passada! M'encanta sentir-me així, tant viu. Sóc un nen amb sabates noves.
L'aventura Tailandesa va començar el diumenge a la nit, quan amb el Zebraso vam volar des de la capital Bangkok, fins a la turística Phuket. Només vam tenir temps a buscar l'hotel i posar-nos a dormir. Però quin hotel!! Tenia tovallola, llençols nets, paper de water, tot un luxe! Al Zebra no el van sorprende tots aquests luxes, però a mi, per poc no se m'escapa una llàgrima. Per primer cop en un mes, dormia sense necessitat de posar-me dins el sac de seda. Ah, l'habitació va costar 500 bt, uns 12 €.
Després de dormir en aquella meravella d'hotel, ens hem posat els banyadors i hem anat directes a la platja.
La ciutat és molt turística però les platjes estan molt bé.




Quan hem arribat a la platja, el primer que hem fet, ha estat anar a dintre l'aigua. La intenció era refrescarse de la calor que fa aqui, però l'aigua no ajuda massa, perquè esta calentíssima! Deu estar a uns 30 graus!
Un cop mig resfrescats, decidim caminar per la platja fins a l'altra punta, i de tornada, buscar un centre de buceig per reservar unes inmersions que volem fer.
Quin peazo de troç de platja, sembla que l'altra punta esta aprop, però per molt que caminem, no arribem mai.
Quan per fi els nostres esforços ens porten al objectiu, fem mitja volta i comencem la búsqueda del preciat centre de buceig. Preguntem a uns quants botiguers pel nom del centre (andaman scuba) però ningú té la més remota idea d'on esta ni del que li estic dient jajaja.
Durant la búsqueda, parem en un restaurant a dinar. Jo segueixo anant "suelto" al bany, per tant em demano arròs amb pollastre a veure si la cosa millora. Mentre mengem mirem a internet on es troba el centre, i..... Bingo!! El tenim a 10 metres! La sort dels principiants.
Acabem de dinar i caminem 10 pasos per acabar contractant dos dies de buceig (dimarts i dimecres) en els que farem 3 inmersions cada dia. Comença lo fort!
Havent fet els deures,ja estem més tranquils. Durant el passeig de tornada ens aturem a que uns quants peixos ens rentin els peus.








No ho haviem fet mai, i la sensació és com si t'estiguessin donant petites descàrregues elèctriques. Amb 10 min n'he tingut més que suficient.
Seguim caminant i com veiem que el sol va marxant tornem a la sorra de la platja per contemplar el moment.








És increible com van canviant els colors.
Quam arribem al hotel, ens canviem de roba i anem a sopar. Bé, l'Oscar es canvia de roba, jo de pantalons que és l'únic que em queda net.
Sortim al carrer i descobrim que entre botigues i restaurants hi ha alguns bars amb unes senyores/senyors (no es sap molt bé), que ens somriuen i ens demanen que compartim un beure amb ells/elles. Seràn els típics ladyboys? Ens quedem amb el dubte perquè rebutjem tots els oferiments, el que volem és sopar i ho aconseguim en un restaurant no molt lluny del hotel. Sopats retirem a dormir per l'endemà esta en plenes condicions pel buceig.
Són les 07:30 del matí, i estem esperant al taxi que ens ha de venir a buscar per portar-nos al punt de partida del buceig. A aquestes hores no hi ha massa moviment.
Ens recull el taxi i tot seguit segueix una ruta per recollir més gent que també farà buceig. Un cop a recollit a tothom, ens deixa en el port, on ens ajuntem amb més gent, per anar tots plegats en un vaixell carregat amb botelles d'aire, les quals ens permetran descobrir el fons marí.
Pujats al vaixell, ens fan un petit briefing, i ens presenten els que seràn els nostres guies en les tres inmersions.








La nostra guia serà una noia Italiana de nom Cristelle. Parla una mica de castellà, i la veritat és que hem tingut sort perquè és molt simpàtica i no para de riure. És com la Mari però en Italiana i vestint bé (amb carinyo Mari).
Durant el dia fem tres inmersions. El fons marí de Tailàndia és famós per la seva abundant vida i per la claretat de les seves aigües. La primera de les raons la podem observar només sumergir-nos. Esta ple de peixos, i de corall. La segona raó, per desgràcia no la podem disfrutar ja que en les tres inmersions no tenim bona visibilitat, l'aigua esta bastant "turbia". Tot i així disfrutem molt i veiem cantitat de peixos de diferents colors i formes.
















L'últim regal del dia, torna a ser una posta de sol espectacular, aquest cop obrim el regal a sobre del vaixell.





Amb l'esperança de tenir millor visibilitat al dia següent ens despedim de la nostra guia. Ha estat un llarg dia en el que hem disfrutat però que ens ha deixat esgotats.

Chao cacao.

Varanasi últim capítol? No! Kolkata Últim capítol!

Ja és divendres i ha arribat el dia en que s'acaba la meva estada a l'India.
Avui el dia s'ha fet molt llarg. Ha començat a les 05:30, quan la Raquel, una altra noia del hostel i jo, hem vist sortir el sol navegant pel riu sagrat.





Ha estat un passeig d'una hora, que ens ha servit per contemplar la vida en els ghats des de un altre punt de vista.


Pujat en el bot, consegueixes veure tot just davant teu, com la gent sent i viu l'adoració pel que esta fent. En algun ghat hi ha més gent que en altres, però en cadascun d'ells, la passió és la mateixa. No deixa de sorpendre't, com viuen la seva religió i com beneren els seus llocs sagrats.








Després del bot anem a esmorzar amb la Raquel. Esmorzem fort perquè tornarem a passar-nos el dia caminant. Jo em menjo un pancake de nutella i una amanida de fruita, com diria el Arguiñano "RICO,RICO".
Acabem de menjar, i aquest cop, a diferència d'ahir, ens en anem cap al sud en busca d'un pont que hi ha per creuar el riu. Caminem i caminem sota un sol que avui ha sortit amb força. Quan arribem al pont.... no hi ha pont!! esta derruït. Allà mateix uns senyors ens ofereixen creuar el riu amb bot. Ens demanen 800rp (estan fumats o algo). Davant la gran oferta dels "boatmans" marxem del lloc sense creuar el riu. No passa res, improvitzem un pla "B". Decidim d'anar a veure la zona universitària, ja que no queda molt lluny. És una zona amb jardins i pocs vehicles, per tant, aconseguim desconnectar del caos urbà. Ens estem una estona estirats sobre la gespa, fins que s'apropa el migdia i jo necessito anar a un lloc amb internet per mirar com esta l'estat del meu bitllet cap a Kolkata, ja que ahir per la tarda encara estava en "waitinglist".

Anem a dinar on haviem esmorzat i ens trobem a la parella de Canaries (Juan i Alejandra). Ells marxen a les 15:00 cap a l'estació de tren per anar cap a Nepal. Mentres xarrem amb ells, jo miro l'estat del bitllet. Segueixo en waitinglist. És un viatje que he de fer si o si, perquè el diumenge tinc el vol de Kolkata a Bangkok i el meu amic Oscar (conegut com Zebraso) m'estarà esperant per compartir el mes a Tailandia.
Com ja em va passar anteriorment, l'única solució és anar a l'estació el més aviat possible, així que m'apunto amb el Juan i la Alejandra i tots 3 marxem cap a l'estació. Un cop allà em despedeixo d'ells i els desitjo un bon viatje, m'han caigut molt bé.
Pel que fa a mi, vaig a l'oficina de turisme a demanar informació i/o ajuda. Em diuen que no tinc bitllet, per tant, he de comprar un bitllet en general.
El tren que havia reservat sortia a les 01:15 de la matinada, però el senyor de l'oficina em diu que en tinc un que surt en 20min (18:10). No m'ho penso i compro el bitllet cap a Kolkata. Pujo al tren, que un altre cop va ple a rebossar, i em quedo com l'altre viatje, enmig de dos vagons de la tercera classe (AC3), amb l'esperança de trobar algun lloc lliure. Amb mi hi ha un jove Indi, que te seient però esta allà per airejar-se. Comencem a parlar i a preguntar-nos coses, lo típic, d'on ets? a que et dediques? quants anys tens? etc,etc...
A la poca estona passa el revisor i em demana el bitllet. Quan veu que és en classe general, em diu de males maneres,que no puc estar allà i que a la pròxima parada he d'anar al vagó que em pertoca. Intento parlar amb ell però no hi ha manera. Per sort el jove Indi (Akash) es posa enmig de la conversa. És discuteix amb el revisor i aconsegueix que de moment em pugui quedar allà, i més endavant, en una altra parada, que mirin si hi ha algun llit lluire. I que passa dues parades més tard? Doncs que em ve a buscar el revisor per dir-me quet tinc un llit lliure. Gràcies al Akash podre dormir en un llit en aquest viatje de 14 hores.
No content amb això,l'Akash em diu que a l'arribada a Kolkata vagi amb ell, que m'enseyarà el que pugui de la ciutat i em buscarà un lloc per dormir. Quin tio més ben parit, no s'assembla en res amb la gent que tractes normalment i que només volen treure't diners.
Marxo al meu llit i em poso a dormir donant-li les gràcies a l'Akash.

A l'endemà, quan el tren arriba a Kolkata, baixo juntament amb l'Akash. A la sortida de l'estació hi ha un taxi esperant-lo. Tos dos pujem al taxi. En principi la idea era que em portaria a un hotel i més tard em passaria a buscar per enseyar-me la ciutat. Finalment el pla es converteix en anar a casa seva i a partir d'allà decidir.
El taxi ens deixa davant un bloc de pisos. L'Akash obra la porta del pis que dona just al carrer i quan entrem vec a 4 o 5 nois. Tots es saluden efusivament amb l'Akash. Me'ls presenta un a un i ens quedem allà amb ells. Em sento molt benvingut.


És un pis d'estudiants, i com a tal no pot faltar la música i el veure. Comencem a veure (cervesa, whisky,vodka...) i passada una estona es fan visibles els efectes del alcohol. Alguns es posen a ballar, a cantar, i m'uneixo a la festa. Però no podia ser tot tant bonic. Jo havia menjat poc aquell dia i el beure em senta malament. Marxo a una habitació a estirar-me a veure si dormint una mica se'm passa el mal cos. Després d'estar una estona estirat sense poder dormir, la cosa empitjora i he d'anar al lavabo a tota òstia. La primera diarrea del viatje.
Com no en trobo massa bé torno a estirar-me al llit amb l'esperança de recuperar-me, però no hi ha sort.
Els nou amics em cuiden com si fos el seu fill, em porten menjar, aigua, i de tant en tant venen a veure com estic. Ells a les 22:00 aniràn a la disco, i volen que vagi amb ells, però els hi dic que no em trobo massa bé.
Jo em quedo dormint mentres ells marxen de festa.

Consegueixo dormir bastant i m'aixeco molt millor, sense mal de cap, i sembla que el tema estomacal va a millor. És hora d'arreglar la motxilla i anar cap a l'aeroport. Abans de marxar, em despedeixo dels nous amics que estan desperts, i un parell d'ells m'aconsegueixen un taxi i una mica de fruita. M'han cuidat com a un rei! Els hi dono les gràcies de tot cor.

Aquestes linees ja les escric a Bangkok amb l'Oscar (Zebraso) al costat. Ens ha costat una mica trobar-nos, però ja estem davant la porta d'embarcament preparats per anar a Phuket.


Chao matao.

Varanasi, últim capítol de la primera etapa.

Per fi un viatje de tren en condicions, amb un llit per mi sol i el vagó quasibé buit.
Durant la meva espera a l'estació he conegut a una parella de Tenerife i a una noia portuguesa. Ens em posat a parlar, i quan el tren ha arribat, la noia portuguesa ha anat al vagó on tenia reservat el seu seient i hem quedat per tornar a trobar-nos a l'arribada a Varanasi. La parella de Tenerife, que no tenia seient reservat, han vingut al vagó on jo tenia la reserva.
Com deia, ha estat un viatje en condicions, hi havia poca gent, i he pogut viatjar al costat dels nous amics canaris. El trajecte ha passar volant, han estat 4 hores on no hem parat d'explicar anècdotes dels nostres viatjes. Ells venien d'haver estat a Kenya i Tanzania i tenien moltes històries a la motxilla. Són una parella molt simpatica.
Quan hem arribat a Varanasi, ens hem tornat a trobar els 4. Els Tinerfencs han agafat un Tuktuk, i un pèl més tard, l'hem agafat nosaltres, ja que la portuguesa (Raquel) havia de comprar uns bitllets de tren.
Tots tenien reservat hotel menys jo, així que li he dit a la Raquel que li faria un cop d'ull on ella tenia la reserva.
El hotel és molt sencill, però és molt barat (150rp), esta aprop dels Ghats, fa molta calor i no vull càrregar amb la motxilla, així que m'hi quedo.
Un cop instal.lats, la Raquel i jo, anem a un bar on haviem quedat amb els Canaris i comencem a dinar. La parella arriba més tard ja que estaven cansats i han fet migdiada. Com nosaltres ja portem estona allà, decidim marxar a caminar una mica, mentres ells és queden al bar a menjar alguna cosa.
La Raquel i jo, comencem a descobrir la ciutat. Varanasi és una de les tres ciutats més antigues del món. És per on hi passa el riu Ganges, un riu sagrat pels Hindus.
En aquesta ciutat, i en aquest riu, és on venen constantment gent de tota l'India, a banyar-se en les seves aigües (ultracontaminades) per rentar tota una vida de pecats, i/o incinerar els seus familiars morts. Tenen la creença que d'aquesta manera aconseguiran llimpiar tots els seus pecats i és per això que molta gent ve a morir aquí.
Trobem a les primeres persones que es banyen en el riu Ganges, alguns d'ells estan resant a dins de l'aigua.


Més endavant trobem el primer Ghat on es fan les incineracions (un ghat és una zona on hi ha unes escales que donen al riu). Aquí, un home, mentres comença la cerimonia d'una incineració, ens explica quin són els pasos que té aquesta; Primer, quatre familiars, carrèguen el cos, que va transportat en canyes de bambú, i el porten fins al riu on el submergeixen cun cop. Segon, el pujen a la zona de cremacions, allà li renten la boca amb aigua del riu 5 cops. Tercer, el cobreixen de llenya. Quart, encenen el foc i els familiars donen 5 vegades el tomb al cos, recordant els 5 elements essencials (foc, aigua, vent, terra, l'ànima).
Un cop el cos esta cremat (després d'unes tres hores) les restes les tiren al riu.
Com hi ha families que no es poden permetre pagar les cremacions, recullen les cendres dels cremats, i d'entre les cendres, agafen les joies que poguès portar la persona morta.
El mateix home també ens explica que hi ha cinc tipus de persones que no és cremen, ja que es creu estan netes de pecats o han pagat la seva penitència. Aquestes persones són: Embarassades, nens menors de 10 anys, leprosos, picats per una serp i albins.
Déspres d'aquesta classe magistral, continuem el nostre cami pels ghats, fins arribar al Dasaswamedh Ghat, on cada tarda sobre les 19:00 fan una celebració de foc i fum. Ens quedem allà a mirar l'espectacle rodejats de molta més gent que també disfruten del moment. Alguns des de les escales, que és on estem nosaltres, i altres des del riu pujats en bots.





Una mica abans de que acabi la cel.lebració, marxem per evitar l'estampida humana i per anar a sopar.
Sopem al hotel, on hem fan un arròs inmenjable i després anem a dormir.

Al següent matí, el meu rellotge biològic decideix llevar-se bén aviat, a les 06:00. El dia abans, el propietari del hotel m'havia ensenyat una terrassa des d'on es veu el riu, així que marxo allà a veure la sortida del sol. En aquestes hores ja hi ha gent donant-se una capbussada (quin fred!!)i rentant la roba.





Quan la Raquel es desperta decidim el pla del dia. Avui caminarem tota la zona de ghats, de punta punta, abans però, fem el més important. Esmorzar.
Amb l'estòmag ple comencem a caminar pel difícil camí dels ghats. Només fem que pujar i baixar escales. Arribem a un ghat on hi ha moltes piles de llenya, és el Manikarnika Ghat. Aquest ghat és el més important si parlem d'incineracions (de fet hi ha dos ghats on s'incinera). Aquí, la flama sagrada que fan servir per cremar als finats, porta cremant milers d'anys sense que mai s'hagi apagat. Ahir, el cos que que vam veure en el altre ghat, estava tapat, però quan hem passat per aquest ghat hi havia dos incineracions, en una d'elles, es podia veure el cap d'una dona, el qual tenia un color vermell una mica sospitós... Davant tant dura escena, juntament amb la calor que feia allà, hem passat de llarg ràpidament.
Sense adonar-nos hem arribat al final dels ghats.





Ens ha portat menys temps del que pensàvem.
La resta del dia l'hem dedicat a visitar alguns temples i a seguir caminant.

Exceptuant la zona dels ghats, Varanasi no es diferència massa de la resta de ciutats de la India, trànsit caòtic, pol.lució, buscavides, vaques, gossos... en fi, lo habitual.


Demà serà l'últim dia a Varanasi. Ens volem despertar aviat per veure sortir el sol pujats en un bot.

Chao rapao.