Punt i seguit

Ha estat ple de moments en els que he sentit que hem volia quedar allà per sempre, rodejat d'aquella bellesa.
He descobert que viatjar és una forma de vida, hi ha moltíssima gent que tria aquest cami, i puc dir que es gent amb la ment oberta, oberta a coneixer nous horitzons, nova gent, noves experiencies.

M'agafen gabes de plorar, pero d'alegria, al recordar tants i tants moments, al recordar tants llocs en els que he estat, en tota la gent que he conegut, en tantes experiencies viscudes. Em paro a pensar, i crec que son els 6 mesos de la meva vida, en els que m'he sentit més viu, més lligat al món, sense preocupacions, sense escoltar noticies terribles dia rere dia, sense rellotges, trobant-me amb gent sense mascares, sense tenir l'obsessio de conseguir un estatus superior, només és gent que es preocupa de viure la vida el més feliç possible.

Deixo enrere aquesta experiència amb tristesa, amb l'incògnita de si mai més podre tornar a fer-ho, pero amb l'orgull de ja haver-ho viscut i de tenir un tresor en la meva memòria.

Ara que vec el final, milers d'imatges em tornen al cap, espero poder recordar-les per sempre.

Feu-me cas, el sentiment que m'envaiex ara mateix, no es compra amb diners, i te un valor incalculble. 

El títol del blog (La volta a la meitat del món) no es una descripció física del meu viatge, sinó una declaració d'intencions.
Nose quan aguantare a tornar a sentir-me un habitant del món.

Crec que tot va començar fa molts anys, quan sent un nen molt petit, mirava Amor a primera vista. El programa en si era entretingut, pero el petit Joan Albert somiava en fer el viagte a la volta al món que patrocinava turavia. Cada cop que escoltava al Alex Casanovas i la Montse Guallar  nombrar-ho, els ulls se m'obrien i l'imaginació volaba lliure. Era temps de somiar, de crear un somni que finalment s'ha fet realitat.

Sem fa molt dur escriure aquestes paraules, les llagrimes criden llibertat en recordar tot el que he viscut i tenir el dubte de si ho podre tornar a viure.

Tot va començar un mati en els carrers de Delhi, carregat amb les motxilles a l'esquena i mig perdut, i acaba aqui, a Nova York, de cami al aeroport (ara fa 3 anys).

Aquest es l'últim post, escrit ara fa 3 anys i amb els sentiments a flor de pell. Segueixo pensant el mateix i ja queda menys per fer l'altra meitat de volta al món!!