He arribat a Sapa a primera hora del matí, després de compartir el berenar/sopar amb la Kate,Nikki i David, i de dormir tota la nit en el tren nocturn que he agafat a Ha Noi.
Sapa es famosa pels seus paissatges montanyosos, amb valls decorades per les moltes terraces d'àrros, i també, per les diferentes comunitats rurals que viuen als voltants del poble. És de les poblacions més fredes de Vietnam, i això es nota al arribar. Tot i així, el noi del hotel, hem comenta que avui fa un dia espléndid, ja que dies enrere, la densa boira, no deixava veure més enllà d'uns pocs metres.
Així que sense perdre temps, llogo una moto al mateix hotel, i després de donar-li un cop d'ull a un mapa de la zona, hem dirigeixo cap al nord, en busca del primer poblet/comunitat.
Després d'una mitja hora de trajecte, en el que cada revolt et regalava unes vistes impressionants de tota la vall, he arribat al poblet que volia.
He aparcat la moto, i de seguida, unes dones amb una espècie de barret de color vermell semblant al de Santa Claus, s'han posat al meu costat i m'han acompanyat per un petit camí fins arribar a la casa d'una d'elles.
Tanta hospitalitat té un perquè. El que volen aquestes senyores, és que els hi compris algun dels productes que venen (bufandes, moneders, polseres,...). Com a bon guiri, els hi he comprat una bufanda. A la bufanda li he tret dos utilitats, m'ha servit per cobrir-me del fred i per dir "salvat! casa!" quan una altra venedora intentava vendrem quelcom.
Amb la bufanda al coll, he estat una estona passejant pel poble, i deleitant-me amb les escenes que em regalaven els habitants.
Tot seguit, he tornat a conduïr una bona estona, aquest cop hem dirigeixo a la Silver Waterfall. El simple fet de conduïr per les carreteres de Sapa, es ja per si una autèntica passada.
Al salt d'aigua "Silver Waterfall", m'hi he estat poc temps, és un bonic salt d'aigua, però res de l'altre món.
Posteriorment, he arribat a Tram Ton Pass, pas més elevat de tot Vietnam, i punt de partida de diversos trekkings, tots ells molt llargs (mínim 1 dia).
El que he fet, ha estat caminar un petit tram d'un dels trekkings. La caminata m'ha portat fins a la "Love waterfall", tot molt romàntic.
Quan he acabat la ruta i he arribat al hotel, el sol ja s'estava ponent i la temperatura començava a baixar.
El segon dia, la meva estimada moto i jo, hem anat en direcció al sud. Avui no tinc res planificat, simplement conduïr i parar allà on vulgui. La veritat és que l'idea no ha estat del tot malament. He recorregut quilòmetres de carretera, parant cada pocs metres.
I quan no m'aturava a un costat de la carretera, m'endinssava en alguna aldea.
Sapa te tant a oferir-te, és tan bonic que t'atrapa... llàstima que només podre estar dos dies. Però que hi farem? Si fos ric, podria estar-hi més temps.
L'únic moment "xungo" del dia, ha estat quan de tornada al hotel, he reduït la velocitat davant d'un petit salt d'aigua, que allargava el seu camí fins a creuar la carretera, i la moto, com si estigues asfixiada de tantes parades i arrencades, s'ha parat tota sola. Fins aquí més o menys no és massa dramàtic. El dramatisme ha començat, quan he intentat engegar el motor unes quantes decenes de vegades, i no hi havia forma d'engegar... Aleshores, se m'ha acudit donar mitja volta, i aprofitar la pendent en baixada per intentar arrencar-la. Havent baixat bastants metres i quan ja pensava que la solució no funcionaria, el motor ha tornat a "rugir"!! Olé! Ara el meu objectiu és que no es torni a aturar, així que intento reduïr la velocitat el mínim possible, i això en aquesta carretera plena de forats, és una mica temerari.
Finalment arribo viu al poble i aparco la moto (com l'hotel em queda en una baixada més igual si no s'engega). Vaig a una plaça, on cada dia s'ajunten moltes dones que venen els seus productes.
És curios, però només les dones es dediquen a la venda.
Després de la plaça, em recorro alguns dels carrers del poble, i hem trobo diferents escenes i mercats que bé mereixen una aturada i un parell de fotos.
Mentre feia una d'aquestes fotos, uns nois m'han saludat. Eren dos parelles d'Australians, que també estaven en el creuer per la Badia de Ha Long. Hem acabat tots cinc compartint una cervesa, xerrant, comentant algunes fotos, i....lo increible ha estat quan una de les noies, m'ha preguntat per la Duquesa de Alba!! Si Si! Tal com sona! M'he quedat de pedra... Li he preguntat on havia sentit a parlar d'ella, i m'ha dit que la va veure en programa de televisió d'Australia. Suposo que debia ser un documental sobre la vida extraterrestre.
Quan ha arribat l'hora de marxar per agafar el tren nocturn que em portarà a Ha Noi, m'he despedit dels nous amics i de Sapa amb tristesa. M'ha encantat el poble i la zona.
Propera i última parada a Vietnam, la capital, Ha Noi.
Adéu Rimeu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario