He arribat a Vietnam, i més concretament a Ho Chi Minh city (Saigon), per carretera des de Camboja.
El primer que m'ha impactat de Saigon, és la cantitat de motos que hi ha, els carrers es transformen en rius cabdalosos de motos.
El hotel on m'he allotjat, esta situat en un carreró molt estret, i és un hotel molt acollidor, ja que la família que el porta, viu a la planta baixa, així que quan entres per la porta, te'ls trobes mirant la tele, cuinant, posant una rentadora, dormint...
Quan m'he instal.lat, he prés un àpat rapidament, i he anat al museu de la guerra abans de que tanquessin.
Només creuar l'entrada, i veure la primera fotografía del museu, el soroll del carrer es transforma en un silenci trist i esquinçat.
Les imatges que s'exposen en aquest museu, fan que el que sempre ens ensenyen de bén petits, tant a l'escola com a casa, alló de que les guerres no s'haurien de produïr mai, cobri sentit instantàneament.
Quan ets davant de tant dures imatges, sobretot les que mostren el que l'agent taronja (producte químic que els USA van fer servir per exterminar la selva) va produïr i encara esta produïnt a la gent, l'expressió de la cara és transforma en una barreja d'estupefacció i pena.
Només cal que apartis un moment la vista de les fotos i miris la cara de la gent del teu voltant, per adonar-te que les cares dels demés també són un poema.
Quan estava a l'última sala del museu, a l'hora en punt de tancament, els treballadors han apagat les llums. Per sort he pogut veure tot el museu... just a temps.
He tornat caminant cap al hotel, no sense posar en perill la meva integritat física. Per què? Doncs perquè quan anava caminant per la vorera, he hagut d'esquivar a lo Messi algunes motos.
Per la nit, després de reservar el tour per demà, he donat un parell de tombs pels voltants del hotel, i he acabar sopant en un restaurant italià on feien una pasta molt bona.
L'endemà, a les 08:00 del matí, he pujat en un minibus per anar a CuChi, poble que es troba a uns 50km de Saigon, i on hi ha una part dels famosos túnels que els Vietnamites van construïr i van utilitzar a la guerra contra els americans.
Tot el que ens explica el guía, és molt interessant. L'esforç per sobreviure, fa que l'ingeni es desenvolupi.
Els túnels tenen tres pisos, un a 2m, l'altre a 6m i l'últim a 8m sota terra. Els van utilitzar per resguardar-se dels atacs americans, i també per combatre'ls. Vivien, dormien, anaven a l'escola, menjaven... tot sota terra. Per poder respirar, van construïr uns respiradors amb forma de niu de termites, per aixir poder renovar l'aire de l'interior dels túnels, i pasar desapercebuts.
El cuinar, comporta que es prodeuixi fum i olors que podien ser detectats fàcilment pels soldats o helicòpters que sobrevolaben la zona. Ho solucionaven cuinanat a primera hora del matí o última de la tarda, hores en que en la selva apareixia la boira, i l'olor el mataven posant chili als forats del respiradors.
Apart dels túnels, també tenien trampes, creades originariament per caçar animals, les quals van adaptar per "caçar" soldats dels USA.
Tot i ser una zona molt interessant de veure, les presses que tenia el guia per acabar ràpid i la cantitat de gent que hi havia al lloc, li han tret una gran part del seu encant.
Després del tour, he fet una migdiada per recuperar forces. Ja fresc com una rosa, he tornat a sortit a passejar una estona.
Demà al matí, he d'agafar un avió que em portarà a Hoi An.
Fins aquí Cu Chí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario