Ha Noi, última parada vietnamita

05:00 del matí, i el tren s'atura a l'estació de Ha Noi. A aquesta hora, tot esta fosc, i la ciutat, encara que mostra algun moviment, continua adormida.
He sortit de l'estació i he anat a un bar proper a esmorzar una mica. Coneixia aquest bar, que esta obert 24h, degut a que ja hi havia estat amb els tres anglesos quan veniem de les coves de Phong Nha.
He esmorzat fort, i he esperat a que sortís el sol per posar-me les motxilles a l'esquena/panxa, i caminar uns 20min, fins trobar un carrer on es concentren un gran nombre de hostels. He entrat al primer que he trobat. El nom es "noseque backpackers" i es un parais de "motxileros". És un edifici de 5 plantes on tot esta orientat a aquest tipus de gent. Una planta amb ordenadors, billar, futbolin, una terrassa amb barbacoa, la planta baixa és un restaurant/bar ple de pantalles on posen tot tipus d'esports i videos musicals, cada tarda monten festes on hi ha cerveses gratis...En fi, un parais pels típics teenagers de pelis americanes que només pensen en beure i estar de festa. Personalment no em va massa aquest rotllo. Potser es que em faig gran jajaja.

He deixat els teenagers al hostel, i jo he marxat a donar un tomb, que diem a la meva terra. He caminat poc, i no he vist massa coses, me limitat a bordejar un llac que hi ha enming de la ciutat.





Tot seguit, en un petit teatre tot just al costat del llac, he vist un espectacle històric i típic del país; Els titelles d'aigua o Water puppets. Molt interessant i distret.





Després els meus pasos m'han portat fins a la St Joseph's Cathedral, on al ser diumenge, estaven celebrant una misa.


La catedral estava plena de gent, res en comparació al que es veu en les esglesies del nostre país.


Per acabar el dia, he estat passejant i observant la vida de la ciutat, fins que s'ha fet fosc i he tornat al hostel a dormir.






L'endemà, amb poc temps ja que a la tarda tinc el vol a Kuala Lumpur, he anat fins al mausoleu de Ho Chi Minh i a la famosa pagoda d'un sol pilar.





Quan estava a la gran esplanada on es troba la tomba de Ho Chi Minh, s'ha posat a ploure. Crec que la pluja eren les llàgrimes de saber que avui mateix marxo de Vietnam, un país que m'ha enamorat pels seus paissatges, pels seus petits i encantadors pobles, per la seva pintoreca gent, per la baratíssima cervesa Saigon...






Tinc la sensació que he vist tot el que valia la pena d'aquest país, i això em satisfa, però no és una satisfacció plena, ja que exceptuant les grans ciutats, m'hauria agradat quedar-me més dies en cadascún dels indrets on he estat.


Adéu Bartolomeu.