Per què Blue Mountains? Doncs perquè es veu que les fulles dels arbres de ecualiptus, donen un toc blavós a les valls.
He quedat amb la Paola a l'estació de tren. El viatge amb tren des de Sydney dura unes dues hores.
L'inteció es agafar el de les 10:00, però els dos arribem amb el temps just, cadascú en un tren diferent, i trobar-nos, és torna missió impossible. Total, que perdem el tren de les 10:00, ara toca esperar una hora a l'estació. Jo aprofito per esmorzar, ja que amb la merda del partit del Barça (1-3 contra el Madrid), m'he despertat a les 07:00 i no he tingut temps ni de respirar.
Ara si, ens pujem al pròxim tren.
Les dos hores m'han passat volant, ja que he dormit com un angelet tot el viatge.
Un cop a les Blue Mountains, amb el bitllet que hem comprat, entra el ticket per un bus que es va aturant en els llocs més importants de la zona. Aquest bus te unes parades i uns horaris. Hi pots pujar i baixar les vegades que vulguis, només has de tenir en compte que si no agafes l'últim de tornada, hauràs de tornar caminant a l'estació de tren.
Juntament amb la Paola, ens marquem una ruta ràpida dels llocs que volem visitar.
El principal atractiu, són les Three Sisters, tres pedres que..... en fi, tres pedres.
Ens aturem a diferents parades, i fem alguns dels treks marcats. Així ens passem tot el dia.
Tot el que veiem és bonic, però res espectacular.
La meva opinió, és que, sembla més una via d'escapament per la gent que viu a la ciutat, una manera de fer una excursió a la natura, sense haver de moures massa.
La part més interessant, és el mirador des d'on es veuen les Three Sisters, però no per aquestes tres pedres, si, són tres p... pedres, res més, sinò per les vistes de les infinites valls.
Acabada l'excursió, aquest cop, si hem agafat el tren que voliem, i a les 20:00 ja erem a Sydney.
La meva recomanació; si en el teu viatge vas amb el temps just, no es necessari anar a les Blue Mountains, ara bé, si tens dies de sobres, és una bona forma de passar el dia.
Per acabar el dia, el Manel i jo, hem anat a fotre'ns un gelat que ha entrat quetecagas! a la geladeria Messina, on fan uns gelats bons, "barats", i en un ambient músico/juvelin de lo més cool.
El matí de l'últim dia a Sydney, he aprofitat per tancar alguns detalls del viatge que ens espera al Manel, la Roberta (una noia de l'escola on va el Manel) i a mi. És tracta d'anar a Melbourne, passar un parell de dies,per posteriorment, llogar una caravana i fer-nos la Great Ocean Road, i travessar el desert per arribar al Uluru. Canela en rama neng!
Tancats els "flecos" via whatsapp, he quedat amb el Jose (el del capítol de les whitsundays).
Ja porta uns dies a la ciutat. S'ha apuntat a un curs, que també li permet allargar el visat i treballar. De moment, esta a casa d'una parella que són amics seus. L'estan ajudant, en els sempre difícils principis i aixô sempre es d'agraïr.
Ens hem trobat a Hyde Park, i des d'allà hem anat al restaurant español on treballa el seu amic. La veritat, és que tenia ganes de menjar alguna cosa "de casa" i quan el Jose m'ha comentat que en aquest restaurant fan un menjar molt bo, rapidament he tingut clar que haviem d'anar allà.
M'he fotut un entrepà de truita de patates, que crec, ha sigut un dels millors de la meva vida. Com ho anyorava...
Després de dinar, hem passejat per un dels carrers més cèntrics de la ciutat, i amb la amiga que esta acollint al Jose a casa seva, hem anat fins al pis on estan vivint. Un piset molt acollidor.
Amb la tarda per davant, hem anat al hotel Shangri-la, on segons el Manel i els seus companys d'habitació, pots pujar a la última planta, on hi ha un bar, i disfrutar de les vistes de Sydney, pel preu de 0 eurus ehhh!!!
Hem entrat como Pedro por su casa, hem pujat a l'ascensor, i quan hem apretat el botó de la planta 55, no funcionava... Molt amablent, una treballadora del hotel que també estava a l'ascensor, ens ha dit que el bar no obre fins les 17:00, així que no es pot accedir a la planta d'aquest. Finalment, hem arribat fins la planta 45, on hi ha una cafeteria, a l'entrada de la qual hi havia una noia que et donava la benviguda (que et donava taula). Vist que no ens podiem colar sense dir res, hem sigut honestos, i li hem preguntat si podiem entrar a fer unes fotos. Després de consultar-ho breument amb una altra noia, ens han deixat passar. Per tant, hem pogut fer algunes fotos i observar Circular Quay des d'un altre punt de vista, podriem dir més a l'alçada de la ciutat.
Un altre cop a nivell del mar, i fora del hotel, he rebut la notícia de que el Manel, comença a treballar aquesta tarda en un restaurant.
Com a bon amic, he volgut donar-li recolçament en els seus inicis, i juntament amb el Jose, hem fet un café al restaurant on s'estrenava.
Puc dir, que si algun dia al Faro es necessita algun cambrer, el Manel lo petaria jajaja.
Ens hem begut el cafè lentament, sense presses, i quan ha arribat l'hora de la retirada a casa, m'he despedit del Jose (a la tornada montem una festa amb Susi i companyia ;-)), i he anat cap a casa del Manel. Abans però, m'he patejat unes quantes botigues de vins en busca de cava. Quanja pensava que no en trobaria, unes botelles de Freixenet han aparegut davant els meus ulls. Que menys, que brindar amb cava, el final de la meva estada a l'acollidora casa del Manel, Fermí, Iñaki, Marc, Sofia...
Els minuts passaven, i el Manel no apareixia. Sembla que el faràn acabar tard. La gent ha començat a anar a dormir, i finalment el brindis no s'ha produït, ja que l'anfitrió no hi era. Allà es queden les botelles perquè brindeu a la meva salut.
Prop de les 00:00 el Manel ha entrat per la porta, i prop de les 03:00 hem anat a dormir... Demà a les 06:30 hem d'estar de peu, per anar cap a l'aeroport i començar el viatge amb campervan.
Adéu i brindeu!
No hay comentarios:
Publicar un comentario